25 de setembre 2010

La filòloga, Carner i Stevenson

Una jove estudiant que s'autoanomena filòloga zombie evoca al seu bloc una classe de literatura catalana a partir d'un poema d'Els fruits saborosos, "La poma escollida", aquell que acaba:

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?


I llavors rellegint-lo m'adono que aquesta imatge final em sona, i vaig al llibre de versos que de fa mesos tradueixo i m'adono que sí, que Carner hi segueix de prop R.L. Stevenson al tancament del poema que dedica als cosins amb qui jugava de petit a A Child's Garden of Verses, amb la idea de l'amor deixat enrere com un rastre (o una penyora, en la mirada carneriana) pel temps i per tot allò que ha passat:

Now in the elders’ seat
We rest with quiet feet,
And from the window-bay
We watch the children, our successors, play.

“Time was,” the golden head
Irrevocably said;
But time which none can bind,
While flowing fast away, leaves love behind
.