10 de març 2013

Totes les bruixes

 







QUAN PLOU

Uns quants amics tenen la tradició, quan plou, d’enviar-se per correu o per missatges telefònics un dels sonets més rodons, evocatius i generadors de sentit de Carner. És un poema en aparença senzill: es tracta simplement de descriure una pluja intensa que amara tots els racons d’una geografia. «Plou/ a totes les estacions de França». És el final. Fins aquí, un recorregut per l’aigua –una esgarrifança múltiple– que abrillanta els campanars de Normandia i que converteix en carrers negats tots els racons de París o de Niça, i que insisteix sense treva en el seu assalt continu sobre rius i catedrals. Aquesta pluja sense misericòrdia que cau sobre les llambordes malaltes es converteix en protagonista animada del poema i observa: veu només «alguna mà que es mou / fregant un vidre de finestra». Tot el país (i l’ànima) viu sota els efectes d’una borrasca permanent, incansable.

Els amics que dic coneixen els versos –n’hi ha que se’ls saben de memòria– però quan estan davant la renovada experiència de la pluja, del cel gris i la persistència de les gotes, no poden estar-se de compartir-los una altra vegada. Potser perquè són conscients que les coses que els ajunten són precisament aquestes, ara que no plou tant com abans, ara que episodis com la llevantada d’aquests dies són escassos. Se senten acomboiats, entre ells, en un trajecte on l’aspror desapareix amb un poètic aiguat compartit.

 Josep M. Fonalleras, El Periódico, 8-III-13